Manifest Fundacional d'Unión, Progreso y Democracia (UPyD)

2007-10-01T09:04:00.000-07:00

Per què un nou partit?

Partim d’un suposat revolucionari: que els ciutadans no neixen essent ja d’esquerres o de dretes ni amb el carnet de cap partit als bolquers. Anem encara més lluny amb el risc d’escandalitzar els esporuguits: considerem els ciutadans capaços de pensar per ells mateixos i de triar en conseqüència, d’acord amb les ofertes dels partits i de la seva experiència de la situació històrica que vivim. Per tant, no creim que ningú estigui obligat a votar sempre el mateix o a resignar-se amb les opcions polítiques vigents que ja l’han decebut anteriorment.

Esser considerats d’esquerres o de dretes no ens pareix el centre del problema. Encara que ens compadim cordialment dels qui no tenen altres arguments per desqualificar l’adversari. En realitat, ni l’esquerra ni la dreta son idees platòniques, invulnerables al pas del temps i als canvis socials. Quan parlem d’esquerra o de dreta no ens referim a la Guerra Civil, ni a la Segona Guerra Mundial, ni a la Revolució Russa o Francesa... sinó als partits concrets que es posen aquesta etiqueta avui en dia. I és evident que hi ha hagut grans transformacions: per exemple, ahir l’esquerra i la dreta pareixien representar classes o nivells econòmics, però avui en dia hi ha molts milionaris renouerament esquerrans (sobretot als mitjans de comunicació o artístics ) i també assalariats modestos que són bé de dretes. Nosaltres no tenim cap problema a dir que si esser d’esquerres ara és donar suport dins Espanya a les exigències nacionalistes o separatistes, l’asimetria o el diàleg polític amb els terroristes, i en política exterior tenir com a referències Fidel Castro o Chavez..., llavors som de dretes. I que si pertànyer a la dreta exigeix considerar l’homosexualitat una malaltia (i el matrimoni entre persones del mateix sexe una aberració), un delicte l’avortament o l’experimentació genètica amb intenció curativa, i tenir els pares com a responsables exclusius de la formació ètica dels fills, encara que sigui pel que fa a les qüestions cíviques, o exigeix també estar obligats a donar suport a la invasió d’Irak o a considerar inalterable la distribució de la renda i a resignar-se davant de la pobresa de milions de homes i dones..., llavors no hi haurà més remei que declarar-nos d’esquerres.

Per evitar aquest fals dilema, nosaltres preferim parlar de progressisme en lloc d’esquerra o dreta. Esser progressista és lluitar contra les tiranies que trepitgen la democràcia formal, però al mateix temps és estar contra la misèria i la ignorància que impossibiliten aquesta democràcia material. I ni els actuals partits d’esquerra ni els de dreta tenen el monopoli del progressisme encara que les dues tradicions hagin contribuït a ell. A nosaltres ens agradaria esser capaços d’aprofitar els elements positius d’uns i altres però sense haver de carregar amb els prejudicis i regusts reaccionaris que nien en els dos camps. No denunciam que els partits actuals ho facin tot malament, només assenyalam que cap ho fa tan bé com perquè hàgim de renunciar a cercar alguna alternativa millor. Esser progressista, a més, significa creure que l’activitat política pot i ha de millorar les condicions de la nostra vida com a col·lectivitat: a alguns no els interessa la política més que com a mitjà per defensar-se de l’Estat, però nosaltres volen aconseguir, a través de la política, un Estat que ens defensi millor a tots. Els ciutadans no podem excloure’ns de la vida política, ni refugiar-nos quan no ens agraden les lleis o les decisions governamentals en l’abstenció o la renuncia d’exigir el respecte a les nostre llibertats i els nostres drets. Perquè, ho vulguem o no, sí que és en nom nostre que es legisla o es governa: per tant, no hi ha més remei que implicar-se perquè les nostres idees tenguin veu i estiguin tan ben representades com sigui possible. Per això emprenem aquesta aventura i demanam el suport dels nostres conciutadans.

Per a què aquest nou partit?

La base de la ciutadania democràtica és la igualat en llibertat: lleis iguals per tots i tots iguals davant la llei. Aquest objectiu exigeix, com es lògic, la cohesió institucional i simbòlica de l’Estat encarregat de definir i garantir els drets concrets dels ciutadans. Doncs bé, creim que aquesta igualtat està amenaçada avui a Espanya fonamentalment per culpa dels excessos d’un model territorial sotmès a un constant desbordament a causa de les pretensions nacionalistes. Aquestes exigències, cada dia més crescudes, han contagiat en gran mesura la resta dels grups polítics dins cada Comunitat Autònoma. El separatisme -al manco el retòric- és contagiós i els no nacionalistes corren per mostrar-se aparentment tan identitaris com els altres per por de perdre els vots d’una majoria que entén la defensa del que és seu únicament per oposició al que és de tots. En conseqüència, les atribucions de l’Estat es desdibuixen i quan tracta d’imposar la seva autoritat pareix que atropella els sants drets regionals. A les escoles, es remarquen totes les diferències com a fonamentals i eternes, mentre que allò que ens uneix es mostra com a imposat i transitori. El que és propi és sempre víctima del que és comú, allò que no pertany a la nostra demarcació, no existeix o constitueix una amenaça. La benintencionada descentralització autonòmica s’ha convertit en llicència per fabricar com una espècie de miniestats virtuals governats per burocràcies arrogants, primmirades i inamovibles.

Aquesta deriva perillosa és especialment nociva pel que fa a l’ús i aprenentatge de la llengua espanyola. Un Estat de Dret necessita una llengua comuna, l’ús de la qual no sigui tant sols una elecció personal sinó sobretot un instrument polític per a la realització dialèctica de la pròpia democràcia. Totes les llengües de la nostra nació són respectables i dignes de foment, però la castellana és a més imprescindible com a vehicle d’enteniment general i de debat de les qüestions que afecten tota la comunitat. L’ensenyament públic l’ha de considerar en aquest sentit i no com una més entre les altres; això quan no es considerada com un accessori molest que s’ofereix als estudiants només per la via de les reclamacions costoses i difícils. Per suposat els que més pateixen l’arraconament docent del castellà són els més febles econòmicament i els immigrants, o sigui, els que necessiten la llengua per integrar-se laboralment i socialment en el marc estatal més extens possible i no tenen recursos per acudir a escoles privades en les quals rebran ensenyança en la llengua que millor els convingui.

Nosaltres estam, naturalment, a favor de l’Espanya plural dels ciutadans iguals i diferents, però no estam a favor de l’Espanya asimètrica dels territoris enfrontats, radicalment contrària al principi democràtic d’igualtat. No volem un Estat de dret uniforme, ni molt manco uniformat, però sí unitari i descentralitzat. El fetitxisme de la diferència ens pareix una autèntica trapasseria política de la qual viuen uns quants il·luminats i nombrosos aprofitats de la política local. Pensam que a Espanya s’està reeditant el caciquisme, és a dir que els amos quasi feudals de cada regió fan i desfan en el seu territori lloant el narcisisme localista i comprant llavors la benevolència governamental a base de suports hàbilment negociats al parlament estatal. Per això un dels nostres objectius és aconseguir un pes suficient al Parlament espanyol com per poder contribuir a formar alternatives de govern lliures d’hipoteques nacionalistes.

Però la igualat dels ciutadans té també altres amenaces. Un Estat democràtic ha d’ésser laic, és a dir neutral davant totes les creences religioses respectuoses amb els drets humans i amb el nostre sistema jurídic, i també davant la creença dels que no creuen en cap religió. El laïcisme no és una postura en contra de la religió, ni irreligiosa (hi ha laïcistes molt creients) sinó oposada tant sols a la manipulació teocràtica de les institucions públiques. L’Estat laic reconeix la fe religiosa com un dret de cada qual –sotmès únicament a les lleis civils- però no com un deure de ningú ni molt manco dels poders públics pel fet que legislen, eduquen o financen diverses activitats culturals. La manifestació pública de les religions és perfectament lícita però s’ha d’efectuar sempre a títol privat, no com a obligació col·lectiva o institucional. Per tant, és evident que a l’escola pública no s’haurien de donar cursos de cap religió com tampoc s’haurien d’oferir lliçons d’ateisme. Nosaltres, partidaris de la igualtat de tots els creients i no creients, voldríem arribar a un Estat realment laic, on cap religió perdés el seus drets i en canvi fes que desapareguessin els privilegis actuals de certes confessions que en algunes ocasions converteixen l’interès general en hostatge d’unes creences particulars. De la mateixa manera, voldríem un Estat també laic en matèria identitària on les institucions no pressionessin il·lícitament els ciutadans perquè s’integressin contra la seva voluntat en un determinat model d’identitat suposadament cultural o lingüística però normalment nacionalista.

Per suposat, la desigualtat entre els ciutadans té també a vegades causes econòmiques. Nosaltres creim que tota riquesa és social i prové, en darrer terme, de la societat; encara que provingui de la iniciava individual que lícitament es beneficia d’ella. La millor forma de redistribuir la riquesa acumulada socialment són uns serveis públics efectius i accessibles per atendre qüestions bàsiques: educació, sanitat, comunicacions, transports assistència social a nins, minusvàlids i ancians, pensions, etc. Un serveis que han de tenir qualitat i s’han de gestionar amb eficàcia per evitar despeses inútils en els recursos a través de la concurrència dels sectors públics i privats, adoptant les formules que millor responguin als objectius d’atenció a tots els ciutadans i que, en qualsevol cas, estaran subjectes a la supervisiò de l’Estat. Els ciutadans han de tenir les mateixes oportunitats d’accés a aquests serveis i un mateix tracte en ells, amb independència del lloc on residesquin i per això s’ha de garantir un finançament públic equitatiu, que elimini els privilegis que avui en dia atorguen els sistemes de Concert al País Basc i Navarra, i els que es pretenen imposar a través de les reformes dels Estatuts d’Autonomia. I per altra part, la redistribució de la riquesa requereix que el sistema fiscal millori el seu control sobre totes les fonts de renda i no castigui, com passa actualment, els treballadors assalariats mestre privilegia els perceptors de rendes del capital. El reforç dels serveis públics i de la Seguretat social –impedint que es deteriori per deixadesa intencionada a fi de fomentar llavors la seva privatització– ha d’ésser una de les prioritats del nostre partit.

Resumint: un nou partit per garantir la unitat institucional i la coordinació tant legal com fiscal de l’Estat de Dret, com també la seva rigorosa laicitat i l’optimització dels serveis públics amb la finalitat de possibilitar la igualtat real dels ciutadans en l’exercici de les seves llibertats democràtiques.

Primeres propostes

Avançam algunes de les nostres propostes principals :

1. Reforma de la Constitució, centrada en tres àmbits principals:

a) tancament del model territorial a través de l’atribució a l’Estat d’un conjunt de competències fonamentals (per exemple educació i fiscalitat, a més de les que té actualment) que no haurien de ser delegades. Igualtat bàsica de competències per a totes les Comunitats Autònomes. Desaparició de la referència als “drets històrics” i de la disposició transitòria relativa a l’eventual fusió de la CAV i la Comunitat foral de Navarra.

b) millora i reforç del drets i obligacions individuals, que han de ser estrictament iguals per a tots els ciutadans del país, sense sotmetre’ls a discriminacions territorials, ideològiques o religioses, ni tampoc a polítiques de suposada “normalització lingüística“ o a preferències dels nadius sobre els immigrants d’altres parts d’Espanya.

c) millora de la divisió de poders reforçant en especial l’autonomia del poder judicial respecte a l’executiu (revisió del paper del Fiscal General, per exemple) i el legislatiu, consolidant així la unitat del sistema judicial a tot el país i evitant d’aquesta manera el seu desmembrament en sistemes autonòmics independents. També s’han de cercar fórmules que garantesquin la independència i la professionalitat del Tribunal Constitucional, del Tribunal de Comptes i dels Òrgans Reguladors de caràcter econòmic per eliminar la seva dependència del poder executiu.

2. Per fer efectiva la laicitat de l’Estat, revisió dels actuals acords concertadors amb la Santa Seu i amb les altres confessions religioses.

3. Reforma de la Llei Electoral que servesqui per corregir la representació desproporcionada dels grans partits revisant el sistema de circumscripcions electorals per acabar amb l’excessiva preponderància dels partits nacionalistes als quals es concedeix en la pràctica un poder d’arbitratge que dóna origen a l’extensió del que hem anomenat “nacionalisme obligatori” i també de les seves imitacions regionalistes.

4. Promoure totes les mesures polítiques que augmentin i reforcin la qualitat de l’educació pública laica i de la investigació científica i s’oposin a la difusió del fanatisme i de la ignorància, incloent la introducció d’assignatures pensades per ensenyar els principis ètics i polítics comuns a tots els espanyols amb independència de la seva llengua materna, lloc de residència o creences religioses i ideològiques. En aquest sentit, reclamarem l’acompliment escrupolós del dret a l’escolarització en la llengua materna, atacat i negat en diverses comunitats autònomes, i ens oposarem a tota mesura de discriminació política i social basada en suposats lingüístics considerats normalitzadors pel nacionalisme, per defensar, en canvi, la normalitat de la permanència de la llengua comuna sobre la particular, que en canvi ha de ser reconeguda, protegida legalment i emprada per l’administració per poder garantir el bilingüisme on aquest existesqui realment; de cap manera ha d’imposar-se als ciutadans com a requisit indispensable per exercir qualsevol feina pública o per de tenir un negoci privat.

5. Mesures de regeneració democràtica que vinculin més estretament els representants polítics amb els representats –analitzant la possibilitat d’introduir un sistema electoral amb llistes obertes, l’elecció directa dels càrrecs personals principals com presidències de governs (nacional i autonòmics ) o batllies, la limitació de mandats- que introduesqui incompatibilitats més rigoroses entre l’exercici de càrrecs públics i negocis privats. També proposarem mesures que puguin preveure pactes postelectorals que desvirtuïn o tergiversin el resultat electoral i que facin més transparent el finançament dels partits polítics i millorin la seva autonomia dels grans poders econòmics.

6. Mesures per combatre el terrorisme que posin l’èmfasi en la derrota d’ETA i de tota organització terrorista, combatin les seves accions violentes, perseguesquin el seu finançament i n’impedesquin la justificació política i ideològica. En les seves pitjors manifestacions, el terrorisme ha de ser considerat un crim contra la humanitzat, de manera que els delictes terroristes siguin imprescriptibles i estiguin subjectes a jurisdicció universal. En cap cas ha de ser considerat com una forma acceptable o justificable de l’acció política, i ha de ser proscrit a totes les societats.

7. Mesures econòmiques i socials que, respectant l’estabilitat macroeconòmica, promoguin el desenvolupament i la competitivitat de l’economia espanyola, per corregir les desigualtats regionals. L’Estat ha de millorar l’educació, la formació i la seguretat dels treballadors; ha d’afavorir, mitjançant les infraestructures, la integració del mercat interior, ha d’afavorir la investigació i la innovació a les empreses, i ha de garantir la llibertat econòmica en l’exercici de la competència.

8. Política internacional sensible a les transformacions conseqüència dels processos de globalització i integració mundial, incloent l’intercanvi de grans poblacions de diferent tradició cultural a través de la immigració econòmica i política, per aconseguir que aquests gran canvis, en lloc d’afavorir la intolerància cultural, el fonamentalisme religiós i la tirania política, impulsin el progrés de la humanitat i el lliure desenvolupament de la civilització i dels principis democràtics universals a tot el món. Que, per una altra banda, corregesqui el suport donat a règims autoritaris o populistes tant a Amèrica Llatina com al nord d’ Àfrica, i doni una resposta justa i equitativa al deute moral que els espanyols tenim amb el poble saharià. Que, afirmant la sobirania nacional als fòrums internacionals, promogui també l’aprofundiment de la integració europea, i enfortesqui la Unió Europea en el terreny polític i de defensa perquè els europeus puguem trobar el lloc que ens correspon en el concert internacional.

En referència a Europa, volem afirmar la nostra confiança en la consecució d’una Unió profundament democràtica, que progressi en l’abolició de les fronteres interiors, afavoresqui la llibertat de circulació i de residència dels ciutadans europeus i perseguesqui la convergència fiscal jurídica i educativa dels Estats europeus.

9. Mesures racionals en política mediambiental que facin compatibles el desenvolupament econòmic i tecnològic,amb la protecció del medi ambienti especialment de la biodiversitat, i que a la vegada potencïin l’estalvi energètic, la investigació del canvi climàtic i les possibles mesures correctores, la millora de la legislació protectora d’espais naturals i la progressiva millora de la qualitat ecològica de les ciutats i del conjunt del territori, oposant-nos a la destrucció del litoral i d’àrees naturals sensibles per culpa d’una urbanització abusiva o d’uns usos inadequats.

Conclusió

Cap dels grans partits nacionals actuals –i menys els nacionalistes -defensa propostes semblants a les nostres. La seva fermesa contra el nacionalisme obligatori resulta discutible, ja que cap d’ells ha deixat de fer-los concessions que ataquen la igualat de la ciutadania espanyola en matèria lingüística, educativa, fiscal o de serveis públics. Tampoc cap d’ells proposa la reforma de la Constitució que, lògicament, necessita adaptar-se a les noves condicions polítiques dels país i a un món en canvi constant. Ni propugnen una reforma de la legislació electoral que tal vegada perjudicàs les seves expectatives, encara que milloraria la democràcia en aconseguir una representació més proporcionada dels corrents socials existents i combatria la pujada de l’abstenció i del rebuig cap a la política. Cap d’ells tampoc insisteix a aprofundir el laïcisme de l’Estat per fer front a la pujada del fonamentalisme religiós, a les intromissions exagerades del clergat en l’ensenyament públic i a la multiplicació de les polítiques identitàries que pretenen dictar els sentiments de pertinença i de comunitat. Ni cap, finalment, està interessat a proposar reformes que revitalitzin la democràcia i reduesquin el poder dels aparells dels partits en benefici d’una deliberació pública i oberta, més enllà de l’alienació sectària i del dogmatisme sense idees.

Aquestes són, en canvi, les propostes que fa el nostre partit. Tan sols pretèn existir mentre sigui necessari per resoldre els problemes que ens preocupen. Ens obliga a néixer l’immobilisme conformista dels partits existents, i estam convençuts que les reformes que proposam són indispensables per fer front amb èxit a la disgregació de l’Estat, per aconseguir la derrota del terrorisme sense pagar cap preu polític, i sobretot per augmentar la llibertat i la igualtat de tots nosaltres. Creim que aquestes idees i objectius polítics no són, en ells mateixos, ni d’esquerres ni de dretes, sinó que poden esser compartits per tot el qui vulgui el progrés del nostre país, Espanya, i una democràcia més lliure i igualitària que ho faci possible.

El Manifest d'UPyD

Manifest Fundacional d'Unión, Progreso y Democracia (UPyD)